La torre de Riu és un edifici destacable del municipi d’Alp (Cerdanya) tant per la seva arquitectura com per la seva història. Excavacions realitzades en aquest lloc, varen proporcionar fragments de ceràmica sigillata dels segles II-III. En els seus orígens, a l’indret de la Torre de Riu existia una torre de defensa, citada en la cartografia antiga, especialment en el document “Guia De los Caminos mas particulares asi carreteros como ordinarios de la Provincia de Cataluña para ir desde unas ciudades a otras, como tambien de diferentes Villas particulares y Plazas de Guerra por los quales pueden transitar Exercitos, Artilleria, carruage y Destacamentos”. Aquest document, escrit per Oleguer de Taverner d’Ardena, Comte de Darnius, acompanyava el Mapa de Cataluña, del mateix autor, publicat el 1726. Adossada a la casa castell hi ha la capella de la Divina Pastora, temple neogòtic d’una sola nau, amb un campanar de torre octogonal al sud-est.
El 1666, fou adquirida pel noble barceloní Francesc de Pasqual i Cadell, i el 1896, Josep Nicolau d’Olzina i Ferret (1841-1924) va encarregar-ne la reforma al mestre d’obres Calixte Freixa, que la va transformar en un castell senyorial de tipus francès, substituint les construccions anteriors. La reforma propiciada per Josep Nicolau d’Olzina l’any 1896 té origen en una juguesca amb els seus cosins Ignasi de Puig i el marquès de Montsolís a veure qui feia el castell més important des del punt de vista plàstic i funcional. El guanyador d’aquesta juguesca fou el marquès de Montsolís amb un castell construït a Sant Hilari Sacalm.
L’edifici, situat al municipi d’Alp i orientat cap al sud, és una construcció contemporània de caràcter historicista i eclèctica. És de planta rectangular i consta de tres nivells. Uns contraforts reforcen l’estructura. La façana principal està flanquejada per dues torres circulars amb cobertes conoïdals. Les obertures es caracteritzen pel seu estil neogòtic mitjançant grans arcs apuntats que abracen finestres amb arc de mig punt a la planta baixa, finestres triforades amb arcs cecs al primer pis i finestres amb arc triangular. Damunt d’aquests elements s’alternen escuts heràldics. La teulada està bastida amb coberta de pissarra, a quatre vessants; a cadascun dels seus angles hi ha una garita amb coberta cònica. Al seu costat s’erigeix una capella neoromànica. L’edifici, el parament del qual combina pedra i arrebossat, està envoltat per una muralla amb merlets i dues torres de planta circular. La finca disposa d’una tanca amb una forja ornamental.
Un aspecte poc destacat o eludit en les guies turístiques és la seva col·lectivització durant el període de la Guerra Civil Espanyola.
Façana del Sanatori Pedrola (1936)
A primeries del període bèl·lic, l’edifici fou col·lectivitzat pel POUM transformant els usos d’aquest inicialment en el Sanatori Miquel Pedrola sota el control de l’entitat Socors Roig Internacional, vinculada al mateix partit. Aquest sanatori que estaria principalment dedicat a pneumologia, principalment a la tuberculosi, quedant durant cert temps sota la direcció metge del pneumòleg Carlos Encinas González.
Arran dels fets de Bellver d’abril de 1937, així com dels fets de maig del 1937, els anarquistes i els trotskistes del POUM van ser apartats dels llocs desplaçats del Govern de la Generalitat, iniciada la seva persecució i sense suport ni ajudes, van haver de tancar l’espai.
Un temps més tard, i arran de la continuada arribada d’infants refugiats per la guerra, l’espai va transformar-se en una colònia infantil conjuntament amb altres edificis de la comarca. A partir de l’abril de 1938, en intensificar-se els bombardejos sobre la plana cerdana, les persones refugiades varen ser evacuades.
En juliol del 1938 en la Clínica Militar núm. 8 de l’Agrupació de Girona. El primer director i cap de serveis fou el capità metge Lluís Vergé Mussella. El mes d’octubre fou substituït pel tinent metge José Farrás Ebriera. Entre finals del mateix any i principis de 1939 s’incorporaren dos altres metges: Ramon Córdoba Rodríguez, que darrerament treballava a Puigcerdà, i Juan Civit Bellfort. Segons el testimoni de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila, que la visità a finals de 1938, es dedicava especialment al tractament de soldats afectats de congelacions. La Clínica va mantenir les seves funcions sanitàries fins a la seva evacuació poc abans de la finalització del conflicte.
Sobre la figura de Miquel Pedrola, us aconsello l’article de l’amic historiador Dani Cortijo: “Miquel Pedrola: memòria històrica i participació ciutadana” on parla tant de la figura com de la recuperació de la memòria a partir de la pintada que recorda el canvi en el nomenclàtor popular de la Barceloneta del Carrer de Sant Miquel durant aquell període.
